"La sentència del TC convertirà la Generalitat de Catalunya en una diputació"

13.02.2009

eldebat

López Tena: "La sentència del TC convertirà la Generalitat de Catalunya en una diputació"

Carles Bellsolà.- Només per haver passejat el seu sobiranisme per la magistratura de l'Estat, mentre va ser vocal del Consell General del Poder Judicial, a proposta de CiU, Alfons López Tena ja és un cas ben particular. Ara, des de la seva militància a CDC, però amb evidents connexions transversals, producte en bona part de la seva activitat cívica, López Tena s'ha convertit en una de les superestrelles del sobiranisme català.

Quina és la funció del Cercle d'Estudis Sobiranistes?Tractar exclusivament de la independència de Catalunya com a projecte de creació d’Estat, des del punt de vista institucional, jurídic, financer, econòmic, etc. És tracta de passar de la idea de la independència al projecte d’independència.

En algun informe del Cercle i en alguns articles seus es repeteix una idea comuna: que Espanya ens surt car Ens surt car per dues raons. D’una banda, pel que es coneix com a espoli fiscal, la diferència continuada i sistemàtica del 10% del PIB català, aproximadament uns 8.000 milions d’euros, entre els impostos que es paguen i la despesa que s’hi fa. D’una altra banda, per la manca d’inversió pública, tan de finançament de la Generalitat com d’inversió directa per part de l’Estat, en les qüestions que són competència seva. Això sempre ha passat, però no era el mateix quan l’Estat tenia una presència fiscal feble. Fins a la reforma de Fernández Ordóñez la pressió fiscal era d’un 12%, Ara, a Catalunya està al voltant d’un 40% o 42%. Amb aquesta pressió fiscal tan alta, d’estat del benestar, la diferència entre els impostos que es paguen i la despesa pública que s'hi rep suposa una situació ruïnosa.

Però sempre s'ha dit que estar a Espanya era beneficiós per a les empreses catalanes. Segueix sent així? No, perquè ja no hi ha un mercat espanyol diferenciat del mercat únic europeu. A partir del moment que ja no hi ha cap barrera comercial proteccionista per les empreses interiors de cada Estats, aleshores ja no tens cap mena d’avantatge d’estar en un Estat o en un altre de cara a accedir al seu mercat. A partir, bàsicament de l’euro, aquest avantatge d’accedir a un mercat més gran ja el tens per l’accés al mercat europeu i al mercat mundial. Aquest pacte Catalunya-Espanya, que explicava molt bé, per exemple, Rubert de Ventós, o Almirall en el seu moment, consistia que, si bé hi havia una subordinació política i de discriminació fiscal, es compensava perquè permetia accedir a un mercat més gran. Però, a partir que ja no hi ha relació directe entre fronteres i mercat, aquest argument es cau. Sala i Martín en va posar fa temps un exemple molt bo. El d’un poble on només hi ha una botiga i un lladre hi roba 100 euros. Però, al dia següent se’ls gasta en la mateixa botiga. Ara ja no hi ha una sola botiga, i el lladre que t’ha robat 100 euros pot comprar productes xinesos, alemanys o russos en el seu propi poble.

L’empresariat català també la veu clara, aquesta idea? Depèn dels casos. Va en funció del grau de dependència d’un sector respecte al mercat espanyol. Hi ha sectors que en depenen estructuralment, com ara l’edició en castellà. Però hi ha sectors que no en tenen cap grau de dependència. Un exemple: fins al 2005, el pla d’expansió de La Caixa se centrava bàsicament en l’Estat espanyol. A partir d’aleshores, i això va molt lligat al fracàs de l’Opa d’Endesa, quan va ser tractada d’aquella manera, el pla estratègic ja és d’expansió internacional. També va en funció de l’edat. L’empresari o directiu d’empresa que està per sota dels 35 o 40 anys no veu Espanya com a mercat. El qui està per sobre, encara que el seu sector ja no en depengui, tendeix a seguir pensant com abans. Un exemple és el del cava. A Espanya venen menys del 20% de la facturació, però tenen la mentalitat de fa dues dècades, quan aquesta xifra era d’un 80%.

Parlant només en clau econòmica, amb un concert en tindríem prou? Han passat ja trenta anys, i han fracassat tots els intents de canviar el sistema. L’Estatut ha fracassat: no es va aprovar tal com va sortir del Parlament de Catalunya, no s’està aplicant i el PP i el PSOE l’arranaran absolutament al Constitucional. Per tant, qualsevol plantejament per buscar el concert econòmic, el federalisme o el confederalisme ja no té sentit. D’on treus els 234 diputats al Congrés que fan falta per votar-ho, això? Que ho haurien de votar un cop, fer eleccions, tornar a sortir escollits i tornar a votar el mateix. Els diputats catalans són 47 en total. I després caldria fer un referèndum a tot l’Estat. Aquesta via ha fracassat. Per tant, l’única opció és aquella que depengui única i exclusivament de la voluntat majoritària i democràtica dels catalans. Perquè la voluntat majoritària i democràtica dels espanyols està en contra de qualsevol reforma en aquest sentit. Per altra banda, un concert econòmic, tot i els avantatges que té, no et dóna competències en matèria de ports, aeroports, TGV o ferrocarrils que se surtin del teu territori. Perquè aquí parlem de dues coses. Una és diners, però l’altre és poder: capacitat de decisió.

Ha dit que l'Estatut quedarà arranat Està molt clar, a partir de les alegacions de l’advocat de l’Estat davant del TC. És a dir, de la postura real del Govern espanyol. Les tesis del Govern Zapatero, i és per on anirà el gruix de la sentència, és que l’Estatut no és una norma jurídica que obligui a res. Que les Corts espanyoles i el Govern espanyol no estan obligats a complir el seu contingut. Que el seu contingut no té cap eficàcia real ni es pot executar mentre no sigui reconegut en la normativa espanyola ordinària. I l'Estatut està per sota, no ja de la Constitució, sinó de “la normativa española que las Cortes españolas puedan libérrimamente establecer ahora y en el futuro”. Per tant, queda convertit en una declaració d’intencions que no vincula a res. A més, hi haurà anulacions concretes, que és el que exigeixen els magistrats nomenats pel PP. Per exemple l’equiparació lingüística del català i el castellà. Però la part perillosa no són les anulacions d’articles, sinó l’altra.

Això convertiria l’Estatut en paper mullat Això convertiria la Generalitat de Catalunya en una diputació. Després de 30 anys d’autonomia, si en 30 anys no te’n surts, què més pots fer? T’hi estaràs 30 anys més? Si no se’ls pot convèncer de fer un Estat plurinacional, la única sortida és fer un Estat independent

Si es produeix aquesta sentència, quina serà la resposta catalana? Per part de la societat civil serà una resposta contundent, perquè s’està organitzant des de fa temps. Per una banda, de mobilització, sigui en format manifestació o en en el format que sigui. Per altra, promovent tant a nivell municipal com de Catalunya un referèndum, per establir d’una manera pública i jurídica el dret d’autodeterminació. Per tant, per poder convocar un referèndum d'autodeterminació en el qual la gent voti lliurament si vol seguir a l’Estat espanyol o vol crear un estat independent. I, en funció de qui guanyi, continuarem a l’Estat espanyol o no. És apel·lar a la democràcia i al dret dels ciutadans a decidir. Aquesta és la nostra funció especifica, del Cercle d'Estudis Sobiranistes, aportar idees, arguments i vies jurídiques per sortir d’aquesta situació. I tant el nou Estatut com la legislació de règim local ens permeten convocar referèndums.

L’Estat diu que no, que no es poden convocar sense la seva autorització Cert. Però els ajuntaments poden fer consultes, i en fan, des de l’any 1985. Catalunya, també, des del 2006. La única competència de l’Estat és autoritzar-ne la convocatòria. Un cop s’han fet tots els passos previs jurídics, un cop hi ha una pregunta i un dia per al referèndum, és quan el Consell de Ministres, segons la Constitució, té la potestat d’autoritzar-lo o no autoritzar-lo.

Posem per cas que es convoca, amb un ampli consens, i el Govern espanyol no l’autoritza Si tant a Catalunya, com a Espanya, com a Europa i als EUA queda clar que hi ha una majoria a favor de la independència, això no es pot aturar. Només es pot aturar per la via de la repressió militar. I el marc internacional existent, la integració d’Espanya en la UE, i la pròpia mentalitat espanyola, que ha canviat, i que vol continuar sent un país pròsper, i no convertir-se en la Birmània o la Bielorússia d’Europa, fan que no hi hagi cap possibilitat d’una resposta violenta. Per canviar Espanya, cal que els espanyols hi estiguin d’acord. I no hi estan. Per a la independència, només cal que hi estiguin d'acord els catalans.

I què passaria, en aquest referèndum? N’hem fet un estudi, d’això, creuant diferents enquestes amb diferents variables. Aproximadament, el sí està en un 35% a 40%, i el no, en un 43-48%, amb un 20% d’indecisos. Molts d’ells, concentrats en la nova immigració, que un 30-40% contesten No sap/No contesta. I amb una variable, que és que el sí sempre està al mateix nivell, mentre que el no oscil·la molt entre el no directe i el no, no aniré a votar, o no en tinc una opinió, El nucli dur del no és d'un 25%. Però el resultat dependrà de qui tindrà els millors arguments i el millor suport. És com si em preguntessis qui guanyarà els properes eleccions al Parlament europeu. Però hi ha una variable important. El projecte autonomista s’ha acabat. La possibilitat de qualsevol reforma autonomista és impossible. I per tant és allò que diu Zapatero: “Esto es para toda la vida”. I no hi ha cap possibilitat d’avançar dins del marc de l’Estat espanyol. En els últims deu anys ha fracassat l’Estatut, ha fracassat el finançament, no hi ha hagut transferència de ports ni d’aeroport, ni plaques de les matrícules, ni seleccions esportives ni moltes d’aquestes coses que no necessiten un estat independent. Però l’Estat espanyol sempre ho bloqueja tot. I això ja fa molts anys que dura. Tant amb el PP com amb el PSOE. Els ciutadans veuran si és millor per als seus interessos continuar a l’Estat espanyol en aquestes condicions o crear un estat independent.

A vostè el van sondejar com a candidat a les europees per CiU En vam parlar abans de l’estiu. Artur Mas em va plantejar quins plans tenia per després de la renovació del CGPJ. Jo li vaig dir que no tornaria a la meva activitat professional i que em dedicaria més aviat a l’activitat cívica. I em va plantejar la possibilitat de ser candidat a les europees. Jo li vaig dir que si la decisió era que Ignasi Guardans no continuava com a eurodiputat, que jo hi estaria disponible. Ara bé, tota la meva participació en aquest tema era per aconseguir allò que s’ha fet. Que Convergència presentés una persona d’un clar perfil sobiranista, perquè les propostes autonomistes ja estan esgotades. Que la gent voti en conseqüència i es vegi si això és positiu electoralment per a CiU o no. Jo crec que sí que ho és. És clar que, com que venim d’un sistema polític molt poc transparent, que no es basa en el vot directe de la gent, i en què hi ha molts jocs de passadissos, s’ha dit que Ramon Tremosa era el "mal menor". Llavors calia que hi hagués un mal major

El que s'ha dit és que a Duran Lleida el seu nom li semblava molt pitjor que el de Tremosa. Té vostè aquesta sensació? Sí. Simplement sensació, no és que jo n'hagi parlat amb el Senyor Duran Lleida

En certs sectors sobiranistes hi ha hagut una decepció per unes declaracions de Tremosa negant que fos independentista Això no va anar així. Parlem d'una persona que no està en el món polític, com Tremosa, igual que Oriol Junqueras, o que jo mateix quan vaig anar al CGPJ. I és un món en què hi ha tota una sèrie de codis, també de relació amb els mitjans, que o els coneixes o no t’hi mous bé. Això dóna frescor, però té inconvenients: titulars esbiaixats, preguntes trampa, etc. Aquest olfacte, costa d’adquirir-lo. Tenint en compte el contingut de la entrevista a Tremosa a l’ABC, i que és un mitjà amb una agenda pròpia, tot i que no hi era al davant, crec que el van enredar. Tremosa surt de la Universitat, que és un món d’una altra mena, i s’ha trobat amb aquest panorama.

Però els candidats de CiU, almenys els caps de llista, no s’han declarat mai, obertament i sense matisos, com a independentistes No pas com a caps de llista, però sí en números alts de les llistes. El darrer Congrés de Convergència va aprovar que l’objectiu per a Catalunya és la independència.

Per què aquesta cura de no dir-ho obertament, doncs? Perquè el fracàs definitiu de l’autogovern de Catalunya l’estem veient només ara. La independència no seria necessària si hagués funcionat l’autogovern dins l’Estat. Als 80, calia consolidar la democràcia, calia acabar amb el poder militar, calia entrar a la UE, calia modernitzar l’Estat, passar d’una economia intervinguda a una d’oberta, calia fer tot això. I sortíem d’una dictadura de 40 anys. I es van fer molts avenços. A partir d’un moment determinat, és quan es veu que aquest camí ja és inviable. Hi hi ha qui sempre ha estat a favor de la independència, però la immensa majoria dels independentistes ho som perquè no hi ha cap altra opció. Jo no era partidari de la independència fa 10 anys, perquè considerava que dins l’Estat espanyol, tot i que seria difícil, es podia seguir avançant. El que passa és que aquesta evolució no s'aconsegueix d’un dia per un altre en un partit gran. També depèn de l’edat, com el que dèiem dels empresaris. Qui ha portat tota la vida la línia dels avenços dins l’Estat, difícilment es reconvertirà. La gent de 20 o 30 anys, sí. En aquesta línia de transformació gradual, té importància el Congrès de l’any passat i té importància que hi hagi un candidat com Tremosa.

Aquest equilibri dins de Convergència es pot decantar en favor dels sobiranistes amb la sentència del TC? Sí. La sentencia de l’Estatut i el fiasco del finançament, juntament amb la crisi econòmica i la sensació d'impotència, de no poder-hi fer res. Perquè des de la Generalitat no es pot fer política industrial, ni política fiscal ni d’obres publiques: ports aeroports, autopistes i ferrocarrils d’àmbit superior a Catalunya. És el ministre espanyol qui va a parlar amb Nissan-Renault per atraure inversions a Valladolid i a Palència, sense parlar amb la Generalitat. Això farà evolucionar les coses. A més, s'ha vist amb els últims resultats de Duran Lleida a Madrid. El 2004 va baixar de 15 a 10 diputats, perdent un 35% dels vots. Es va dir que eren unes circumstancies especials, pels atemptats d’Atocha. Però quatre anys més tard, torna a repetir els pitjors resultats de la historia de CiU, perdent 60.000 vots més

Es va vendre com un bon resultat Perdre el 40% dels vots no és un bon resultat. Ignasi Guardans, que defensa també que ell és espanyol i que, per tant, treballa pels interessos d’Espanya, va perdre el 60% dels vots i el 40% de la representació. Va haver un transvasamnet de vot alt de CiU a ERC. I, com que Esquerra tampoc no compleix els plantejaments en aquesta matèria, també d’ERC cap a l’abstenció.

Si es completa el gir sobiranista a CDC, quin paper hi jugaria Unió? Unió és un partit real, i hi ha molta gent que hi treballa per la independència i la sobirania. No pas el seu president, que és el Senyor Duran Lleida. Hauríem de parlar de què hem de fer amb Duran, però no pas de què hem de fer amb Unió.