27.07.2009
Crònica
Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística
L’espanyolisme és xenòfob per definició
La setmana passada, divesos mitjans de comunicació de les Illes Balears alertaven sobre brots xenòfobs, a diversos llocs de l’illa de Mallorca. S’esmentaven diverses situacions en què immigrats recents (generalment de l’Est d’Europa o de l’Àfrica subsahariana) havien estat vexats a causa de la seua condició. No s’arribava a determinar gaire clarament qui eren els autors de les vexacions, però no era tampoc excessivament difícil d’endevinar-ho, a través del que en deien les notícies periodístiques.
Un dels més grans problemes del desarrelament socionacional –i aquesta n’és també una de les inevitables paradoxes- rau en el fet de generar un brou de cultiu favorable als brots xenòfobs. Ha estat la xenofòbia contra els catalans –la catalanofòbia- de l’Estat el que ha impedit que una primera onada migratòria (provinent d’Espanya) es pogués integrar nacionalment als Països Catalans (començant per l’adquisició fluida de la llengua catalana). Com que aquest procés d’integració no s’ha produït d’una manera adequada, ara es produeix un nou brot en contra dels que vénen de bell nou, perquè realment els únics “de dins” són els “espanyols”.
L’espanyolisme és xenòfob per definició, perquè s’ha construït sobre la voluntat de liquidar tres de les quatre llengües i cultures (i nacions) sota el pes de la mateixa corona. Si el jacobinisme espanyol no hagués construït la seua identitat només sobre la d’una de les nacionalitats ibèriques, i hagués acceptat com a “igual d’espanyol” el català, el basc o el gallec que el castellà, probablement ara ens estalviaríem una part dels brots racistes que haurem de suportar.
És veritat que la crisi genera problemes socials, i que els darrers a arribar a un lloc són mirats amb recel per aquells que just hi arribaren abans. Això, generalment, va això. Però no ho és menys (i crec, per tant, just de remarcar-ho) que tot seria molt més fàcil si els que just hi arribaren abans no creguessin que el seu país té dret de conquesta i que tothom s’hi ha de subsumir: tant els que hi eren molt abans com els que hi acaben d’arribar.
Un dels més grans problemes del desarrelament socionacional –i aquesta n’és també una de les inevitables paradoxes- rau en el fet de generar un brou de cultiu favorable als brots xenòfobs. Ha estat la xenofòbia contra els catalans –la catalanofòbia- de l’Estat el que ha impedit que una primera onada migratòria (provinent d’Espanya) es pogués integrar nacionalment als Països Catalans (començant per l’adquisició fluida de la llengua catalana). Com que aquest procés d’integració no s’ha produït d’una manera adequada, ara es produeix un nou brot en contra dels que vénen de bell nou, perquè realment els únics “de dins” són els “espanyols”.
L’espanyolisme és xenòfob per definició, perquè s’ha construït sobre la voluntat de liquidar tres de les quatre llengües i cultures (i nacions) sota el pes de la mateixa corona. Si el jacobinisme espanyol no hagués construït la seua identitat només sobre la d’una de les nacionalitats ibèriques, i hagués acceptat com a “igual d’espanyol” el català, el basc o el gallec que el castellà, probablement ara ens estalviaríem una part dels brots racistes que haurem de suportar.
És veritat que la crisi genera problemes socials, i que els darrers a arribar a un lloc són mirats amb recel per aquells que just hi arribaren abans. Això, generalment, va això. Però no ho és menys (i crec, per tant, just de remarcar-ho) que tot seria molt més fàcil si els que just hi arribaren abans no creguessin que el seu país té dret de conquesta i que tothom s’hi ha de subsumir: tant els que hi eren molt abans com els que hi acaben d’arribar.
1 comentario:
Tú sí que ets fanàtic i xenòfob!
Publicar un comentario