Crònica
Opinió - Bernat Joan - Secretari de Política Lingüística
El nacionalisme excloent espanyol s’ha bastit sobre tota una sèrie de trets d’identitat que tenen una continuïtat a través de la Història. N’hi ha que es poden entendre, des d’una perspectiva estrictament racional, i n’hi ha que no. Es pot entendre, per exemple, la voluntat d’eliminar trets d’identitat diferenciadors de les nacions que no compten amb un estat propi i que es troben sota la mateixa corona. Que el nacionalisme espanyol ens presenti, entre els propis trets d’identitat, la voluntat d’anorrear (o de dialectalitzar, i en això li hem de donar la raó a Quim Monzó) el basc i el català (després d’haver-ho fet amb el gallec) entra dins la lògica dels fets. Certament, Espanya estaria molt més “unida” si aquestes noses lingüístiques no existissin, si tothom compartís una sola llengua com a llengua pròpia. Però, ai las!, la realitat desmenteix la teoria, i no se’n surten. També es pot entendre, per exemple, que un estat amb voluntat unitarista mantengui un puny de ferro (no sempre embolcallat amb un guant de seda) sobre la Justícia o les forces de seguretat.
Hi ha d’altres components del nacionalisme espanyol, emperò, que no resulten tan obvis. Per exemple, l’antisemitisme. Per què el nacionalisme espanyol, de tant en tant, es manifesta (i últimament ho ha fet d’una manera que, com a mínim, fa una mica de por) a través de l’antisemitisme? Intuïtivament, diria que aquesta manifestació té a veure amb els orígens de la construcció de l’Estat espanyol, amb els orígens de l’Espanya política. La primera institució panhispànica, la primera institució –a banda de la monarquia- que va abastar tots els territoris del que actualment és Espanya va ser la Inquisició. La Inquisició és, doncs, als fonaments de la identitat del nacionalisme espanyol (i n’hi ha molts trets que, convenientment suavitzats, perduren a l’Espanya actual). Una de les tasques fonamentals de la Inquisició era perseguir els jueus (i cremar-los, si convenia); i passar pròfugs d’un regne a un altre, sota l’acusació d’actuar contra la fe (també si convenia, a la Inquisició, clar). La corona hi va fer la seua col.laboració expulsant els jueus. Per tant, l’aliança entre la Corona i la Inquisició va ser d’allò més productiva a l’hora de liquidar una població sencera.
Avui, a l’any 2009, a les manifestacions en defensa de Hamàs (on es demana que es jutgin els governants israelians com a criminals de guerra, però es declina qualsevol comentari sobre els àrabs que usen escuts humans durant els xocs armats; i on s’obvia que prou més de la meitat dels palestins creuen que el principal problema que tenen és precisament aquest grup, que en el passat recent ha sembrat la guerra civil entre palestins), no sóc capaç de veure-hi més que espanyolisme. Potser no n’hi veuria tant si els “pacifistes” d’aquest país es preocupassin també pels morts de Txetxènia, pels de Darfur o pels del Congo. Potser aleshores aquest suposat pacifisme seria una micona més creïble. Però tenint només al punt de mira Israel i Amèrica, un servidor no pot evitar de veure-hi l’ultranacionalisme espanyol que es reivindica els orígens (o siga, la Inquisició) i que es llepa les ferides d’una derrota bèl.lica emblemàtica (la que, gràcies al suport dels Estats Units d’Amèrica, va acabar amb la dependència colonial de Cuba i les Filipines). Només hi sé veure espanyolisme. Potser sóc curt de vista. Em sap greu.
Hi ha d’altres components del nacionalisme espanyol, emperò, que no resulten tan obvis. Per exemple, l’antisemitisme. Per què el nacionalisme espanyol, de tant en tant, es manifesta (i últimament ho ha fet d’una manera que, com a mínim, fa una mica de por) a través de l’antisemitisme? Intuïtivament, diria que aquesta manifestació té a veure amb els orígens de la construcció de l’Estat espanyol, amb els orígens de l’Espanya política. La primera institució panhispànica, la primera institució –a banda de la monarquia- que va abastar tots els territoris del que actualment és Espanya va ser la Inquisició. La Inquisició és, doncs, als fonaments de la identitat del nacionalisme espanyol (i n’hi ha molts trets que, convenientment suavitzats, perduren a l’Espanya actual). Una de les tasques fonamentals de la Inquisició era perseguir els jueus (i cremar-los, si convenia); i passar pròfugs d’un regne a un altre, sota l’acusació d’actuar contra la fe (també si convenia, a la Inquisició, clar). La corona hi va fer la seua col.laboració expulsant els jueus. Per tant, l’aliança entre la Corona i la Inquisició va ser d’allò més productiva a l’hora de liquidar una població sencera.
Avui, a l’any 2009, a les manifestacions en defensa de Hamàs (on es demana que es jutgin els governants israelians com a criminals de guerra, però es declina qualsevol comentari sobre els àrabs que usen escuts humans durant els xocs armats; i on s’obvia que prou més de la meitat dels palestins creuen que el principal problema que tenen és precisament aquest grup, que en el passat recent ha sembrat la guerra civil entre palestins), no sóc capaç de veure-hi més que espanyolisme. Potser no n’hi veuria tant si els “pacifistes” d’aquest país es preocupassin també pels morts de Txetxènia, pels de Darfur o pels del Congo. Potser aleshores aquest suposat pacifisme seria una micona més creïble. Però tenint només al punt de mira Israel i Amèrica, un servidor no pot evitar de veure-hi l’ultranacionalisme espanyol que es reivindica els orígens (o siga, la Inquisició) i que es llepa les ferides d’una derrota bèl.lica emblemàtica (la que, gràcies al suport dels Estats Units d’Amèrica, va acabar amb la dependència colonial de Cuba i les Filipines). Només hi sé veure espanyolisme. Potser sóc curt de vista. Em sap greu.
1 comentario:
No ens mereixen aquest representants polítics, farcits d'odi i d'intolerància. Ja en tenim prou! Bernat Joan dimissió, ja!
Publicar un comentario